Sobre el ciudadano desinformado
La información ha sido desde hace mucho tiempo producto de comercio, un bien con un precio realmente alto en muchos casos, un bien escaso en muchos otros, pero siempre, un elemento importante y básico en una civilización. Alguien decía hace pocos días que hemos llegado a un punto en el que el objetivo ya no es obtener información, sabemos que vivimos en el siglo de la información, esta está por todas partes y podríamos afirmar que es gratuita, ahora el objetivo de los ciudadanos es aprender a usar, aprender a gestionar esta información. Creo pero, que deberíamos matizar esta afirmación, no todos los ciudadanos tienen, ni quieren, el libre acceso a la información. Por este motivo, parece claro que se está produciendo una brecha informativa, diferenciando a aquellos ciudadanos con acceso libre a todo tipo de información e interés suficiente por la misma como para gestionarla y digerirla, y el ciudadano sin acceso a la información o sin intención de usar este acceso para informarse.
Otro día hablaremos de los ciudadanos sin acceso a la información, parece claro que en el momento en que la información empiece a ser una necesidad básica, alguien debería plantearse ir más allá de una televisión o radio pública, el concepto de internet universal y gratuito (o con subvenciones para las familias con menos recursos) podría ser una buena manera de invertir este mar de millones que parece que tiene de superávit nuestro país. Pero hoy querría centrarme en el otro tipo de ciudadanos desinformados, aquellos que con el acceso a la información en la palma de la mano, deciden no usarlo por desinterés o por la creencia que toda la información que les llega es suficiente.
No seré yo quien diga a nadie como tiene que actuar, pero creo que es necesaria una reflexión por parte de todo este grupo de ciudadanos con una actitud de pasotismo respecto al tema. Primero de todo deberían entender que los medios de comunicación informan de aquello que quieren, como quieren, y cuando quieren. Algunos dirán que por esta misma razón, por muy interés que pongamos en la búsqueda de información, no la vamos a encontrar. La clave está en el contraste de información, en la búsqueda en múltiplos medios, en la capacidad para entender que un solo medio no tienen la verdad universal, que una sola persona no tienen la verdad universal, hay que empezar a creer que debemos creernos poco lo que nos dicen y pensar por nosotros mismos. La duda metódica cartesiana aplicada a la información, un filtro que nos permita no creernos las cosas tan fácilmente y tener la capacidad de contrastarla y seleccionarla. El gran problema está en que este proceso es largo, es duro y no es fácil, es más fácil limitarse a seguir un solo medio y hacer ver que ignoramos que somos ignorantes (sabemos que nunca llegaremos a tener la información objetiva, pero el contraste aporta un poco de luz a la oscuridad).
Simplemente el hecho de estar informados nos hace un poquito más libres, nos permite pensar por nosotros mismos, nos permite tener una propia coherencia en las ideas, en los razonamientos, nos permite expresarnos con más base..Y sí, no es fácil, de hecho es imposible, pero hay que intentarlo, hay que usar todas las herramientas que tenemos a nuestra disposición para ser ciudadanos informados y a la vez, quedar un poco más libres de los medios de comunicación de masas (algún día trataré en calma la aparición del blog en el escenario, que lo hace realmente interesante).
¡Viva la libertad informativa!
Comments
Hola Reca, te acuerdas de mí? el viejo Emarts o CyberMAN, colegas bloggeros cuando recién me iniciaba en este mundillo
Veo que la temática de tu blog va cambiando poco a poco, supongo que ya estamos viejos xD
És més que terrible la voluntat de no-coneixement que té la gent. Com queixar-nos de la situació de l’Estat (i bé, del món) i intentar canviar quelcom, quan la gran majoría -i sobretot de jovent que és el que més espanta- lluita aferrissadament per no aprendre? però clar, si socialment no se li dóna importància a la informació…
Ara que estem amb tota la propaganda electoral i tots ens queixem(perquè això sí, queixar-nos inútilment ho fem tots), però arribes a sentir cada tonteria… Acaba sent un altra cop la voluntat de funcionar per “re-acció” i no per accions. I apa, tots a queixar-nos del que hi ha, però no per defensar algun ideal propi, que va… no és important tenir ideals propis, és quasi perillós…
I suposo que en el fons tot és falta de base, de coneixement, i òbviament d’informació… per què d’on parteix el coneixement sinó?
Bé, ho deixo ja, que avui no crec que pugui ni acostar-me a quelcom gaire objectiu o com a mínim sense una càrrega de desesperació i ràbia…
Alguns de nosaltres estem en aquell punt en què, tenint el propòsit d’informar-nos, no ho fem tant com voldríem per qüestions acadèmicomandroses.
Sí, Mireia, ho sento. Jo sóc d’aquets criminals ideològics passius culpables de tenir el diari al costat i engegar la tele, de mirar la classificació de la lliga amb més interès que la secció política. El meu psicoanalista m’ha recomanat que m’impliqui més en el món, així que he decidit fer-me un blog: Reca, hauràs d’ensenyar-me’n.
-Per cert, de ben segur que el matrimoni ‘cerrillo-vélez’ s’enorgullirà de la teva publicació!-
Potser sí que les qüestions acadèmicomandroses juguen en contra nostre. Jo també m’hi veig força afectada i mai estic la meitat d’informada del que m’agradaria. Però vaja per mi els criminals ideològics vertaders són els que ni es plantegen que estan desinformats. De fet, poder fer la reflexió de si estem o no informats requereix coneixement de la informació, i, en certa manera, estar informats.
Bé, et desitjo sort amb la teva realització psicoanalítica. Jo també li he demanat al Reca ajut amb això de fer-me un blog, però tot i així encara no he aconseguit posar-m’hi. Espero que siguis una mcia més eficaç que jo.
De fet, sempre he pensat si el nivell d’informació al qual podem accedir és una proporció ínfima i inofensiva davant el que sigui realment la veritat i que els peces gordos ia tenen assumit que coneguem, mentre que nosaltres ho considerem com un acte de rebel·lió epistemològica i un pas cap a la igualtat mundial. És clar que és una actitud resignada que potser intenta justificar el nul esforç que faig -en relació a les possibilitats que se’ns brinden- per estar informada. Qui sap.
*
Osti, no sabia que el meu comentari portés tanta cua…
Per la part que em toca, he de disculpar-me a les persones implicades en la meva ferotge acusació. Jo simplement volia ressaltar les referències de Recasens a les lliçons d’ambdós membres de la parella.
Trobo que els lligams entre l’actitud envers els gèneres periodístics i la filosofia cartesiana formen la recepta de la llibertat informativa que busquem. Tot passat, és clar, pel filtre dels ‘peces gordos’ de scrooge.
Salut!
…perdonen ustedes pero un Blog no era un lugar, un espacio de diálogo, un escenario donde poner a debate ideas? Lo digo, sin ánimo de ofender a nadie, a ninguno de los “interlocutores”, porque hablen ustedes de cosas (o quizá se trata de personas?) desconocidas, y que no aportan al debate ningún tipo de enriquecimiento… El ciudadadano Reca planteaba el importante tema de la información o desinformación del ciudadano-votante, y éste sí es un tema importante, y no el estatuto jurídico de las parejas de hecho, o de derecho, del mundo mundial.
Entiendan ustedes, que la libertad y la persona son sagrados, sagradamente únicos, y libérrimamente sagrados! Por la libertad, siempre!
les més sinceres disculpes.
*
ídem.
…només un parell de coses. La primera és que Miss Scrooge (o Mister Scrooge?… jo encara recordo molt la pel·lícula, suposo que basada en algun conte de Charles Dickens, sobre Mr. Scrooge i l’esperit del Nadal… o no era aquest Mr. Scrooge?), bé, on anàvem, Miss Scrooge es refereix en un moment a “el que sigui realment la veritat”… i això és quelcom realment inexistent, vull dir la “veritat”. La veritat és una construcció ideològica, instrumental, parcial, fugaç, volàtil, plena d’intuïcions, aproximacions, mentides mentideres, petitetes veritats, opinions, creences, impressions personals, fantasmes lingüístics, ficcions, etc. Mai no ha existit res anomenat la “veritat”, això és només un concepte buit de significat, una capsa buida, un significant el significat del qual és com el vent que va i ve, una idea-ficció, una construcció de la ment dels homes (…i res més!!!!!).
…la segona qüestió és només d’apreciació. Veig que vostè i un altre membre d’aquest estrany fòrum de debat fomentat pel Ciutadà Recasens demanen disculpes (no se sap ben bé perquè). Deu haver hagut algun malentés. Pel fet d’expressar públicament opinions, o creences, o impressions personals, i fer-ho de manera respectuosa i racional, com fan vostès, ningú ha de demanar disculpes. Aquí no passa res, i tot està bé, no?
Tot deu ser degut a la sorpresa que en un determinat moment genera la lectura d’algunes coses. Com diria el Ciutadà Recasens “Visca la llibertat informativa!”, i Visca la Llibertat, sempre, perquè sense aquesta no hi ha gaire coses a fer… i visca l’atreviment (necessari, creatiu, i enriquidor) de qui gosa dir alguna cosa enmig del desert que creix pertot.
Salut!
D’acord, -admetent la raó aplastant- en aquest cas em referia a la veritat com a fets o realitats ocultes al ciutadà mitjà i que escapen de la falsa il·lusió de llibertat informativa en la que segons com ens veiem immersos.
Bé, me n’alegro que la cosa no hagi transcendit (tampoc tenia perquè fer-ho) però és cert que el tema es desviava de l’inicial plantejat pel Ciutadà Reca i que sap especialment greu donar peu a insinuar que tractàvem amb coses i no persones, o si més no, sense consciència com a tals.
Efectivament, scrooge ve d’Ebenezer (Mr) Scrooge, del conte de Dickens. I ara, un cop afortunadament resolt el malentès, una se’n va pont de plata enllà que el sopar la espera.
*
Add A Comment