Diálogo y democracia
Como todos sabéis hoy mismo a las 22h se va a producir el primer debate entre candidatos a presidente del gobierno después de 15 años de sequía en este terreno, con el último precedente en el debate Felipe-Aznar. Es interesante ver lo mucho que ha costado volver a conseguir un cara a cara entre candidatos, pero también creo que sería necesario reflexionar un poco sobre el significado de que el debate sea un face to face y no una mesa de muchos.
Yo entiendo las elecciones como una carrera en el que todo el mundo inicia desde 0, todos empiezan con 0 votos, nadie gana nada hasta que las hurnas no dan el veredicto. Por la misma razón, creo que las campañas electorales deberían seguir la misma lógica, deberían empezar con un principio de igualdad para todos los partidos y opciones políticas. Sabemos que esto nunca ha sido así y el principio de igualdad se ve truncado desde el mismísimo inicio de campaña con el reparto de la publicidad electoral en proporción a la representación en la legislatura anterior, o con el reparto de los minutos de información con el mismo principio.
Creo, por lo tanto, que este debate debería estar abierto a todas las fuerzas políticas que se presentan a las elecciones, por un simple principio de igualdad, si la democracia permite a todos los ciudadanos presentarse en igualdad, debería también tratarlos con la misma igualdad a la hora de comunicarse con el público. Posiblemente algunos dirán que si estos partidos tienen mayoría en el parlamento será porque son mejores, y por lo tanto tienen más ideas a transmitir, pero estos mismos deberían entender que los partidos cambian, por lo que los que ahora son solventes (dudoso, muy dudoso..) pueden ser insolventes de aquí un tiempo, y a la vez, pueden aparecer de la nada nuevas iniciativas mucho más interesantes a las que hay que darles voz y posibilidades.
El diálogo ha sido desde Grecia una de los mejores métodos para madurar y trabajar las ideas, y por lo tanto, para reflexionar sobre un buen (o mal) modelo de país. Parece pero, que con el paso de los años el concepto ha ido evolucionando negativamente y llegamos el año 2008 a una plató de televisión con los segundos cronometrados y las posiciones pactadas (eso sí, nadie les dirá que no es igualitario), cosa que deshace toda la magia que podía llegar a tener un diálogo directo entre los dos candidatos.
Vamos a ver si esta noche (de aquí 5 minutos, para ser precisos), los candidatos dan la talla y vemos un diálogo con ideas nuevas, propuestas y ganas de participar. Va a ser difícil, el debate está demasiado pautado para que alguien sea original, pero a ver si nos aportan algo nuevo a los ciudadanos.
¡Viva el diálogo!
Comments
…d’això algú gosa dir-ne un diàleg? Algú de vostès s’imagina havent de parlar amb algú però tenint cronometrats el segons realment permesos?, algú creu que sota la tirania del cronòmetre es pot dialogar?, és que estan de conya vostès, o què? Aquest darrer dissabte, vaig convidar a sopar a casa sis amics i amigues, ciutadans més o menys lliures de l’Estat espanyol i de la Nació catalana, per a poder parlar sense cronòmetres de política… a la llum que ofereix sempre un bon Rioja, un bon Ribera del Duero, o un bon Penedès, sense presses i sense pauses, xino-xano, vam anar desgranant arguments a favor i en contra de totes les alternatives polítiques que la reduïda democràcia burgesa espanyola ens ofereix. D’en ZP i d’en Rajoy en vam parlar molt poc, pràcticament ningú no tenia el més mínim interès en aquestes dues criatures. I en qualsevol cas, tots els presents celebraven les virtuts del veritable diàleg, el que convoca a ciutadanes i ciutadans lliures a verbalitzar les seves aspiracions, idees, i ideals, sense estar pendents del cronòmetre ni d’altres estupideses… salut (sempre salut), llibertat, i república (que vol dir cosa-pública, cosa-política, cosa-de-tots-i-totes)…
Per com està evolucionant la cosa fins ara, sembla ser que serà el mateix de sempre(i no m’esperava menys). Qualificant de mentida al fet que l’altre ha presentat com a veritat irrefutable fa exactament deu segons, sense parlar realment de política ni proposant solucions, sinó reduïnt aquest debat polític que suposadament ha d’oferir al ciutadà una visió sintètica del que serien els dos principals partits a acusacions. Com nens de parvulari. Tots tenen el seu tema (Rajoy, terrorisme i immigració; Zapatero ataca per política social) i a partir d’aquí a desenvolupar, durant els estrictes 2 minuts, les mancances del respectiu oponent. Donat que per aquest camí no s’arriba enlloc, m’agradaria preguntar on podria tenir lloc aquest veritable diàleg que convoqués els ciutadans i ciutadanes lliures a expressar-se lliurement.
(per cert, el Rajoy ha colat un ‘la memoria histórica no le importa a nadie’ dels macos)
*
Trobo que una de les incongruències més sonades que va lligada a aquest debat és la designació de guanyador i perdedor per part dels mitjans de comunicació i els propis partits. No crec que els ciutadans es juguin la victòria cada cop que dialoguen sobre política. Si les enquestes ja són de per si imprecises, és crònicament impossible donar un vencedor en una conversa.
Era evident que cada partit s’atribuiria la victòria. El què em va irritar, deixant-me ja de fer gràcia per passar a escandalitzar-me, és la radicalitzada postura partidista dels mitjans. Els titulars de l’endemà del debat eren una negació de la informació objectiva i imparcial; cada diari va adaptar la seva valoració al color del partit al qual se subordinen. El resultat: La Razón: “Rajoy gana la batalla de la confianza”; El País: “La confianza, clave en la victoria de Zapatero”.
Ja he acceptat que la ideologia va per davant de l’esdevinença, però voleu dir que tant?
Realment algu va veure diàleg el dilluns??
potser Tirèsies te raó quan afirma que haven’t-hi la pressió del temps no es pot dur a terme un debat amb condicions, però crec que en un debat una de les parts fonamentals es escoltar el que et diu la persona amb qui estàs dialogant cosa que cap dels dos candidats va fer, ells es dedicaven simplement a explicar el que havien fet fins aleshores des del govern estant i els altres recriminant com de malament s’havien fet les coses (coses que ni tant sols eren les mateixes que l’altre acabava de dir) en els darrers quatre anys.
dubto doncs que dues persones que no saben ni escoltar-se entre elles estiguin realment preparades per dirigir una democràcia on el més important és escoltar al poble.
El moment en que en ZP diu que s’havien ilegalitzat partits en el nom de la democràcia jo el vaig trobar molt graciós; com algú suposadament demòcrata pot dir això i més creient-s’ho??
esperem que el pròxim dilluns ens ofereixin realment un diàleg i no simplement una comèdia molt mediocre!
Interesante post! Se ve que el control del tiempo en el cara a cara iba a cargo de los cronometradores de la ACB. Es surrealista lo que ocurre cuando se interponen igualdad y libertad…
Pese a todo, estos debates parece que sí tienen un ganador claro: los medios de comunicación -y detrás, la publicidad-. Personalmente, me resulta gracioso que, a mis 17 años, sea el único de mi familia que no puede votar y, a la vez, el único que ha visto los dos grandes debates (el cara a cara y el de ayer con los representantes de Cataluña -mucho más interesante gracias a su pluralidad!-).
Saludos!
Personalment, dubto que s’apartin de la dinàmica presa al primer debat. No es tracta de cap altra cosa que no sigui recriminar el que s’ha fet i no s’ha fet (el PP ja va dir que el seu únic objectiu era fer-se amb els votants indecisos)
(assenyalo com a curiós que un lannister i un stark coincideixin en opinió)
*
Coincideixo amb Stark que no té sentit que s’hagi de buscar guanyador a un debat, hauria de ser una oportunitat per poder parlar, enraonar i debatre sense pressions, però clar des del moment en que tenen els segons calculats les càmeres cronometrades i els discursos preescrits, potser val la pena buscar un guanaydor per justificar tant d’esforços i exaltar la morbositat i la polarització de la població.
Igual que, com diu nuwanda i com prediu Tirèsies (fent honor al seu nom), un debat hauria de ser un “dialeg”, “dia” -en grec- “a través de” i “logos”, “paraula, coneixement”. És a dir arribar al coneixement a través de les paraules, però, sincerament, creieu que arribéssim a una nova conclusió o reflexió del “debat”? o, senzillament; va ser realment un debat? o potser dos discursos paral·lels que, aprofitant la oportunitat que se’ls brindava de tenir el rival al davant, de tant en tant dirigien els seus insults i rèpliques directament al company que tenien davant?
Bé, aquí arribaríem al que el Ciutadà Recasens proposava amb el seu post, té cap mena de sentit un debat entre dos líders de partits quan a les eleccions se’n presenten moltíssims més? Bé, suposo que és una manera de confirmar el bipartidisme d’Espanya, bipartidisme però que no acaba de tenir un sentit complet, ja que a les eleccions es segueixen presentant altres partits tot i que en la seva gran majoria regionals o autonòmics, se’n presenten.
Sigui com sigui, la conclusió final del “debat”, el “guanyador” no va ser més que el candidat que menys por fa, i no el que millor argumentés, ni el que millors propostes oferís (propostes?). L’endemà als carrers, al bar, als autobusos, al tren i a l’escola es parlava del “debat”, i la conclusió general (bé, hauríem de redefinir la paraula “conclusió” però vaja) a la que arribava la gent era que votarien, o bé a Zapatero per por que guanyés Rajoy, o bé a Rajoy per por que guanyés, altre cop, Zapatero. És a dir, es confirmava això de la política “re-activa” i no “activa”.
També hi havia altres variants d’aquestes resolucions -que responen a persones més desinteressades políticament però que el debat havia exaltat el seu esperit morbós- com ara algun “Qué bé ho va fer el Zapatero, és que genial! Aquell sí que en sap, al costat del Rajoy, que quin fàstic d’home…” (podria seguir però no crec que tingui gaire sentit). Bé, quan vaig escoltar això vaig quedar-me glaçada. Suposo que és lògic pensar que, tal i com són els resultats de les eleccions, hi ha gent que realment creu en aquests polítics, però sentir-ho així de cop i veure com els seus arguments no eren altres que els de la campanya anti-pp (en el cas del psoe)i que els deia amb convicció i fermesa, em va destrossar.
Bé, consola trobar ciutadans com Tirèsies, Scrooge, Stark, nuwanda, lannister i Recasens transmeten totes aquestes irregularitats i decadències de la nostra “democràcia”.
Salut i llibertat!
Me gustaría remarcar que el debate en Catalunya se planteó de un modo mucho más adecuado a mi parecer. Su pluralidad dio una visión ideológica mucho más amplia que hasta redujo los reproches. Además, el tiempo se lo administraban los dialogantes y el respeto por la palabra del otro era una voluntad más que una imposición. Así pues, vemos como las condiciones de los debates –que tanto los condicionan- son una responsabilidad que emana en mayor medida de los comunicadores que lo organizan que de los propios políticos.
Pese a todo, uno de los principales problemas que habita en estos debates es la diferencia abismal en las estadísticas que los políticos nombran o muestran para reforzar, respaldar o fundamentar los triunfos propios y los fracasos ajenos. Se puso rabiosamente de manifiesto en el Zapatero-Rajoy y de manera aún más explícita en el debate catalán.
Siendo tan sujetivos (e incluso volátiles) los principios e ideales que defienden los políticos (que nadie se estremezca, sé que hablo en términos oficiosos), ¿no deberían ser los Datos y Estadísticas el punto de referencia universal y objetivo? ¡No se puede construir un diálogo (ni por lo tanto, como bien dice Mireia, llegar a conclusión alguna) sobre cimientos tan frágiles!
No consigo encontrar una solución conciliadora y factible… Y supongo que ésa sería la clave de un debate fluido, y a partir de ahí, de una democracia más transparente y participativa y no tan demagógica y populista. ¿No creéis?
La cultura del diàleg en aquest país, si més no en àmbits político-públics, es va perdre, si és que mai ha existit, fa molts anys.
Tots parleu d’una democràcia ideal que no es practica ni aqui ni enlloc, i menys tenint un règim polític pràcticament bipolar a nivell estatal, que debats com els de demà fomenta, i internacional. Tot sembla indicar que la lluita entre l’esquerra-centre i la dreta marcarà el futur immediat d’aquesta democràcia i serà difícil trencar la tendència.
El que sí que estem d’acord és que no ha de ser tan difícil trencar i acabar amb la lluita de l’argument contra el rellotge, cosa que espero benèvolament que el temps i la experiència democràtica ajudi a aconseguir, tot i que debats com els de la nostra estimadíssima televisió pública tampoc acaben de convèncer. A mi, com a mínim.
I avui “más de lo mismo”… una setmana més tard, el que deia el Ciutadà Recasens amb motiu del primer debat té la mateixa vigència. I jo, com milions de ciutadans de l’Estat espanyol (no gaire milions, però més d’un sí),no tindré cap representant en el “susodicho” debat!. Ja ho heu anat comentant alguns de vosaltres i jo hi vull insistir: no tenim un sistema bipartidista i no és legítim un tipus de debat a dues bandes. Aquest model només tindria sentit si les úniques possibilitats després del 9 de març fossin una majoria absoluta socialista o una majoria absoluta del pp, cosa que, a déu gràcies, no està garantida i que violentaria el funcionament democràtic de qualsevol Parlament. Per tant, per poder governar, sigui quin sigui el partit guanyador, NECESSITARÀ el suport de les altres forces parlamentàries, aquestes que no tenen res a dir en els debats a dos.
Em nego a ser “la voz de su amo”, i voldria que els “altres” partits s’hi neguessin també. Ja porto a l’esquena uns quants comicis i, jo i aquest milió i escaig de ciutadans de l’Estat, ja estem avesats que no guanyin mai els que nosaltres votem. Tampoc és cap drama, perquè en el nostre panorama polític no hi ha ni un sol partit, menys encara un sol candidat, que mereixi una valoració realment positiva. Tots cauen en la demagògia més previsible i interpreten el seu paper sense saltar-se ni una línia del guió. Amb aquesta perspectiva l’únic que podem exigir és el dret a ser respectats com a minoria, però com a minoria determinant a l’hora de decantar la governabilitat de l’Estat cap a una banda o cap a l’altra.
Coincido por lo general con lo expuesto por Mágina, casi comparto su discurso, pero en lo referente a la valoración del panorama político, he percibido un cierto destructivismo que me inquieta y me remueve. Me explicaré.
El ciudadano Recasens criticaba hace ya un par de meses en “Un nuevo mundo” un perfil de ciudadano rebelde que me conmovió por su significativa y alarmante presencia en mi entorno (¡casi por su proximidad con algunos de los pilares que sostenían mi ideario!). Con el permiso del autor, voy a citarle un descriptivo fragmento de ese perfil de ciudadano:
“Aquellos que alardean de ir contra el sistema, aquellos que se quejan constantemente, aquellos que creen que chillando arreglarán el mundo, o simplemente aquellos que siguen a un rebaño (este sí, en contra dirección) que parece más molón que el anterior…”
Desde entonces he querido abstenerme de hacer juicios de valor destructivos sin haberlos meditado antes, procurando no caer en la demagogia que criticamos ni en una valoración despectiva que frecuenta demasiado mi vocabulario. En política, ya sabemos que la complejidad de los principios que cada partido ostenta va más allá de los mítines, su gestión es más profunda de lo fácilmente reprochable.
Nos acercamos a veces a la crítica generalizada que caracteriza el perfil de ciudadano antisistema “por sistema”. Creo que urgen reflexiones directas, pero bien sustentadas y que busquen ser objetivas. Por lo tanto, es vital que explicitemos ese paso previo a la evaluación que distingue el populismo del racionalismo en un argumento (¡siendo el argumento el mismo!).
Espero que me entienda, Mágina…
1. …què és això que vostè anomena “destructivismo”?
2. Respecte del significat del concepte de “demagògia”: no hauríem de començar, també, a emprar-lo d’una manera més precisa? La demagògia ja era criticada a la Grècia clàssica com l’intent “deliberadament enganyador” per part d’algun polític per a fer-se fos com fos amb el poder… vull dir que les opinions d’alguns ciutadans en un Blog com aquest poden ser més o menys encertades, més o menys properes a la veritat, més o menys fonamentades en dades més o menys reals, però no pròpiament “demagògiques” en la mesura que no pretenen convèncer ningú de res, ni portar ningú a votar res, ni mentir una mica “perquè sí” a veure si algú i l’enganyem, no?
3. …i encara gosaré afegir una tercera consideració. No cal ser nacionalista català (ni autonomista, ni regionalista, ni pròpiament independentista) per copsar la profunda fractura política que històricament separa la política “espanyola” de la “catalana” (o de la “basca”). El maniqueisme estret de mires, el bipartidisme més groller, el cara o creu, en definitiva, caracteritza l’esquematisme polític espanyol pràcticament des de l’època dels Reis Catòlics. La diversitat, la pluralitat, el respecte, el “politiqueig” en el bon sentit dialògic de la paraula, la cura pel detall, per la variació, per tot el que hi ha “més enllà del bé i del mal” (que només poden veure els dogmàtics del pensament únic)… tot això, caracteritza l’estil (i encara ho hauria de fer molt més) de la política catalana… potser sí que, finalment, caldrà donar la raó als independentistes (que no als nacionalistes) i fotre el camp d’un Estat que ha aprés encara molt poc dels seus terribles errors duts a termes durant segles.
Salut (i empirisme polític!)!!
“Usted, señor Zapatero, miente siempre y en todos los lugares”. I sembla que s’han oblidat els hilillos de plastilina.
No poden parar d’interrompre’s? Si s’han fet una dinàmica de distribució del temps absurda, que s’hi atinguin.
*
Res més lluny de la meva intenció que semblar “antisistema”. Si fos així, promulgaria l’abstenció i no ho faig. En absolut, perquè crec que el deure del ciutadà d’un estat de dret és fer-lo més habitable emprant les eines que tingui al seu abast i no negant-ne l’ús. Ni tan sols insinuo a qui s’ha de votar, déu me’n guard,però no estic d’acord amb l’etiqueta de “destructivisme” del meu escrit i menys encara amb el de “demagògia sense reflexionar abans”. Ans al contrari. Em ratifico en la descoratjadora sensació que en el moment polític actual ens movem més que mai en el “mal menor”. Preferim que guanyi un determinat partit (que com deia, en el meu cas i el de molts altres no coincideix mai amb el partit que votem…)perquè l’alternativa seria demolidora, no només per a Catalunya com solem pensar, sinó per al fre que suposaria per a totes les mesures socials que, encara que insuficients, s’han engegat. I això no s’ha de traduir en un recolzament a cap dels dos partits majoritaris que neden i guarden la roba i els líders dels quals, sovint, en el seu afany de contentar tothom, aquí i ara diuen a i després i allà diuen b. I sense fer afirmacíons espontànies i descontrolades, puc afegir que la resta de líders no em consolen d’aquesta constatació. Ni un sol d’ells, perquè a petita escala els veig fer quelcom de similar que en Zapatero i Rajoy en algun cas i en d’altres, senzillament no em convencen els seus plantejaments ni la manera de fer-los. Per tant, reflexionant sense apassionaments, trio el mal menor dintre de les minories que podem tenir alguna cosa a fer al Parlament.
Sobre el debat del dilluns crec que no hi ha res a afegir que no hagi estat dit per endavant per qualsevol dels que aquí comenten (o pel milió i escaig al que fa referència Mágina). Podríem dir que és defraudant, indiginant, disgustant i, fins i tot, irritant, però suposo que per poder parlar d’aquests sentiments en la seva totalitat (o, sí més no, sense pervertir-ne els conceptes) faria falta que abans hi haguéssim dipositat alguna mena d’esperança o il·lusió.
Però bé, la meva intenció no era parlar del debat sinó que m’agradia insistir en el tema del “anar a votar”. Les eleccions estan ja aquí, i sembla que els últims comentaris han tractat una mica aquest tema de “l’antisistemisme per sistema”. I bé, m’agradaria manifestar la meva opinió sobre el fet que tanta gent s’abstingui d’anar a votar. L’altre dia en una conversa -d’aquestes que tot sovint es monten en un bar amb gent de tot tipus d’opinió- em va exasperar sentir dir (com a opinió gairebé general!) que anar a votar era un dret de tot ciutadà i que, en tant que dret, pot renunciar a ell, decidir, doncs, no anar a votar. Bé, és evident que tot ciutadà d’una democràcia (”demos” habitants, ciutadans i “kratos”poder) té el dret personal d’anar a votar, però reflexionem sobre el concepte de democràcia…
…si només vota el 50% de la població, vol dir que el 50% restant ha decidit, fent ús de la seva llibertat de decisió, no votar. Però, no votar? no votar doncs, és no involucrar-se… és a dir cedir el teu petit tros de poder, la teva ínfima acció de participació a un altre. Però a qui? Tal i com van els recomptes d’escons(curiosament anomenats democràtics) i regint-nos per això de la llei d’Hondt… va realment a un altre? No, s’esvaiex (o, en el pitjor dels casos però curiosament el general, dóna un suport indirecte als partits amb quantitats massives de vots)
Així doncs,(i deixant de banda el bipartidisme) podem dir que aquest 50% que no vota renuncia a participar… per tant ja només participa el 50% de la població… la meva pregunta és: Segueix sent democràcia?.
“Demos” parla d’una part de la població? Sí? Per això les lluites de classes? les revolucions i avenços socials? Per ni tantsols fer l’esforç mínim, el grau de participació ínfim però necessari que requereix aquesta democràcia?
Bé, només m’agradaria modificar aquella frase d’”Anar a votar és un dret personal” i afegir que, no és només un dret personal, sinó que també és un deure de cada individu,un deure que té cada ciutadà amb la societat.
Un cop manifestat la meva opinió sobre l’abstenció només quedaria parlar del “…i què votar?” però penso que Mágina, entre d’altres, expressa molt bé la sensació d’impotència i el desencís electoral que ens portarà a votar a uns o altres, però que en tot cas, a mi, no em convencen.
Salut i Democràcia!
(sé que el comentari no acaba de seguir la línia del post, però no crec que se n’aparti gaire si es té en compte l’evolució dels comentaris. Sigui com sigui he intentat fer una síntesi de les meves opinions sobre diversos posts, així que espero que el Ciutadà Recansens ho entengui)
Add A Comment