Política de periódico
La gran crítica a la política actual es básicamente la falta de discurso. Criticamos de los políticos el hecho de no tener ideas sino mucha labia, el hecho de solo hablar y no hacer, el hecho de ser unos representantes vacíos de iniciativas e ideas interesantes, ser unos representantes apoltronados en una silla… Esta crítica extendida por todos los sitios también nos lleva a pensar que, por consiguiente, los políticos serán unos señores incapaces de nada más que aparentar, hacer ver… A pesar de todo, uno se sorprende al encontrarse en los periódicos cosas como los artículos cruzados entre Felipe González y José Montilla la pasada semana. El primero con una propuesta de aplazamiento para la reforma fiscal planeada por el Estatut en Catalunya, aludiendo que dentro de la crisis económica en la que parece que estamos hundidos no nos podemos permitir un cambio estructural tan grande en nuestro sistema económico. El segundo, respondiendo a Felipe, se defendía con todo, y argumentaba que para vencer la crisis económica debemos contar con un sistema equilibrado e igualitario, y para esto es necesaria la reforma. Argumento reforzado con el simple hecho que el Estatut es una ley vigente, por lo que estaría bien cumplirla.
Más que el contenido de los artículos (interesantísimos por sí solos), el punto en el que me quería fijar yo hoy era la hecho de que dos políticos, un presidente y un expresidente, se crucen artículos con la prensa nacional como plataforma, para discutir los temas importantes del país. Es un gesto hacia la libertad de expresión y la transparencia, es una buena acción por parte de los políticos para que la gente sepa que se cuece en nuestro país de primera mano, es mostrar a los ciudadanos que los políticos de un mismo partidos pueden mantener sus diferencias en público y fundamentar sus posiciones con argumentos (que podemos encontrar más o menos válidos).
Posiblemente a algunos les parezca superfluo y un simple gesto por parte de los políticos para aparentar transparencia, pero permítanme tener una pizca de confianza en la política, y empezar a creer que los políticos se abrirán a sus representados, que en el fondo sería el primer paso para un país más democrático.
Muchos pensaréis que el país está tan mal que tenemos que acogernos a estos pequeños gestos para creer que un país un poco más democrático y transparente es posible. Posiblemente tengáis razón, posiblemente sean dos artículos creados por el equipo del partido para mostrar transparencia en la discusión de manera que no malpensemos respecto luchas internas, posiblemente sean dos artículos pactados para montar el número y acabar siendo el “buen gobierno salvador”. No sabemos mucho de la naturaleza de los artículos en cuestión, pero dejan soñar en un país en el que los políticos discuten abiertamente sus problemas en los periódicos nacionales (e internet, como siempre…), en lugar de mantenerlos en secreto de estado.
¡Viva la transparencia!
Comments
Com era aquell article d’opinió de l’ABC, “El gobierno líquido”? Doncs sí, és la crítica per antonomàsia, que tot va en funció d’aparentar eficiència i no tenir-ne realment, un govern carcassa i políticament correcte d’una manera excessiva. Personalment trobo que una mica de base sí que tenen (que prometre i complir no és el mateix ho sabem tots), però abans d’assenyalar amb el dit potser s’haurien de mirar les pròpies accions, per inexistents o per negatives.
Esperem que iniciatives com aquestes -malauradament bastant insòlites- proliferin i es consolidin com a elements corrents d’una política, com molt bé ja has dit tu, més transparent.
*
Una lástima que después de exponer a los ciudadanos de España sus argumentos, al Presi se le olvide hablar con el resto partidos catalanes…
¿Acaso no os dan pena? Están ahí, en la oposición, sin que nadie les haga caso, sin poder participar en la política activa, cual caballero sin caballo… Vamos, Montilla, ¡Una charla con ellos no te puede hacer daño!
Quizás espera a que se lo pidan por periódico. Ya veremos.
Un saludo,
g.
PD. Es fascinante lo consecuente que llega a ser el ciudadano Reca con sus propios principios: una reforma del blog tras el artículo “Por el cambio”. ¡Muy elegante, por cierto!
És com a mínim interessant imaginar que els polítics puguessin crear espais de debat públics, no creuen? Bé, suposo que tots entenem que quan dic debat no em refereixo, ni de lluny, a aquells reallity-shows que van fer abans de les eleccions, sinó a quelcom un pèl més …lliure? si més no més flexible i no tant limitat. Posar per exemple un blog on discutir sobre política, on els membres dels partits es donessin a conèixer vertaderament allà. Allà exposarien les seves idees i propostes, i allà mateix serien contrastades i replicades, es podria opinar sobre el què es fa, sobre el què passa a l’Estat. Us imagineu un sistema així? És a dir, un sistema on el poble estigués governat per representants que el poble hauria elegit amb coneixement de causa, i on el poble podria intervenir, com a mínim, a nivell consultiu i referencial?
Sembla una utopia dit amb aquest to, però al cap i a la fi, hi ha tanta distància entre dos polítics intercanviant-se cartes via diari i un blog? Sé que és fàcil i ràpid caure en la temptació de criticar la idea i tillar-la de poc útil ja que, segurament, aquestes cartes estan escrites de manera premeditada i mesurada, i potser no són ni fetes pels propis president i ex-president, i clar, en un blog, la certesa que siguin els vertaders polítics els que responen és gairebé nul·la. Però, al cap i a la fi, que qui escrigui sigui realment el President o un dels seus assessors és absolutament important? Potser és l’assessor el que mou realment els fils, i el polític és només la imatge… Però bé, quan votes, votes uns ideals sota una imatge… així que, el vertader promotor d’aquests és realment el més important?
Salut, i amunt una democràcia més oberta, deixem-nos de tancar en els vells patrons i esquemes, i obrim-nos, com a mínim, al diàleg.
m.
Jo tinc un amic bastant marxista, bastant revoltaire, i quan dic bastant em refereixo a col·laborador de vagues estudiantils i manifestacions de color vermell sang (però que ningú s’espanti), que un dia em va dir que encara que la gent fes un pensament -ni que fos d’aquí 10 milions d’anys- i s’arribés a viure en una societat on tothom es respectés, i es cuidés el medi ambient, i tot fos molt bonic i agradable… El nostre estimat Sol, aquesta estufa incandescent, explotaria i ens enviaria a tots prendre pel cul.
Si fins i tot el que més es baralla per les seves idees té motius per desdir-se’n, com vols que aquesta colla de personatges que no trepitgen les voreres perquè no baixen del cotxe es juguin el coll pel que representen? Ni familia podrien tenir, home.
Bah…
Però m’alegro que la premsa encara pugui fer reflexionar, i més si és per progressar.
Sempre s’ha de celebrar la participació política en els mitjans de comunicació. L’experiència inductivista ens ve a demostrar, però, la buidor de les paraules tant ben escollides.
Com molt bé diu la Mireia un intercanvi d’opinions s’acostaria més a una política real i permetria un coneixement més profund dels nostres representants.
S’ha de lluitar en aquest sentit, en treure’ns de sobre la idea de democràcia de la que ens parlen els mitjans, de la idea que viuen al congrés, al parlament. Hem de fugir de la rutina que transforma les bestieses en fets públicament acceptats, hem de destruir la mentida que s’accepta.
Evidentment, però, no pots criticar una cosa, opiniar sobre ella, si no la coneixes. Per tant triar representants ja és una utopia actualment. Ara simplement es mou l’idea de l’interès. “Què em pots donar”. No coneixem els nostres vots, ni tant sols el nostre sistema.
Em sap greu, però no veig la carta de Montilla com cap avenç palpable, més aviat com un estratagema més, com una forma més de mentida, i de màscara pública.
lakk.
Add A Comment