Con la iglesia hemos topado, amigo Sancho
Acabados los exámenes, empezamos una etapa con tiempo para todo: escribir, crear, leer, pensar, disfrutar.. Hoy, para retomar las riendas de este abandonado blog, me gustaría hablar de religión. Ésta es un tema delicado de tratar para muchos, algunos piensan que las religiones son personales y no hay que intervenir en ellas, otros que deberían ser tratadas como cualquier otro tema, pero lo que sí que sabemos de lo cierto es que estas influyen en nuestra sociedad, aunque las intentemos esquivar, por lo que parece justo que puedan ser tema de discusión y conversación..
Si Dios existe, es realmente un despistado, o algo un poquito peor.. Si existe, él solito se ha encargado de transmitir tan pero tan mal su mensaje que se ha interpretado de miles de maneras diferentes, ha conseguido provocar guerras por él, gastar ríos y ríos de tinta por él, discusiones, muertes…que gracia tendrá todo esto? juega con nosotros? esperemos que no.. Pero lejos de querer hablar de la existencia de Dios en sí, un debate interesante, querría referirme a las organizaciones que explotan la esclusiva de Dios, las iglesias..
Siempre me han parecido organizaciones curiosas, basadas sobre teorías no probadas e intendo aprovechar al máximo todo lo que se les presenta..no querría Dios simplemente que creyeran en él? no sé, una connexión directa…si es perfecto, será capaz de contestarnos a todos no..? no entiendo el sentido del intermediario, éste tiene la función de hacer las cosas más fáciles al receptor final, pero Dios es perfecto..para qué quiere las cosas más fáciles..? Me pierdo, supongo que, como dice Descartes en su Discurso del Método, serán cuestiones más allá de los hombres simpemente hombres.. Pero dentro de mi perplejidad, el punto que no entiendo desde ninguna óptica es la obsesión por ganar partidarios a favor de una religión..no entiendo el beneficio que da ser más.. Una tarifa de grupo,como decía Woody Allen..?
J.S.Mill decía que teníamos que luchar por nuestra libertad negativa, por la libertad de poder actuar sin que nadie interfiera en nuestras acciones siempre que no molestemos a nadie más..cosa en la que la iglesia es especialista. No soy partícipe de las ideas de la iglesia católica, me las puedo plantear, analizar, y acabar decidiendo que no, que mejor lo vamos a dejar como estamos..Pero decido yo, no ellos, yo decido en que creo y en que no, y sigo sin entender esta obsesión por meter la iglesia en todo lo que hacemos..es religión, solo y simplemente religión, no vayamos a pervertir conceptos..
¡Viva la libertad!
Comments
Mirant-ho fredament i sense voler ofendre a tot aquell que creu en Déu, o com a mínim en alguna entitat superior creadora, m’agradaria comentar això que diu que no entén sobre el perquè de guanyar partidaris. A mi també em te encuriosida el tema de l’Església, sobretot pel fanatisme que en molts casos a propiciat. Però bé, anem per punts.
Primerament crec que el perquè volen aconseguir més adeptes no és quelcom gaire complicat, i no té tan a veure en la creença en sí. Si desvinculem un moment el concepte d’església de la realitat i l’entenem com a una entitat que vent consol i dicta normes de conducta -marcant allò correcte i allò incorrecte- a canvi de la fe indiscutible dels seus seguidors, ràpidament veurem que com més partidaris hi hagi, com més clients vulguin comprar la seva moral, al final la gran majoria es mourà com ella haurà dictat, buscaran consol en ella, dipositant-hi així cada cop més fe.
Repeteixo que estic mirant-ho tot des d’un punt de vista molt fred i desvinculant la idea de Déu de la de l’Església, però si la cosa es mira així és fàcil d’entendre perquè les Esglésies lluiten i creen guerres per imposar la seva doctrina, no? Al cap i a la fi, quan tothom creu en una cosa i a més a més ho fa de manera incondicional i irracional, sense demanar proves, ni raonar, al final es tracta de moure un manat d’ovelles on l’església agafa el paper de gos d’atura,i em diràs que no són impressionants les filigranes que poden arribar a fer aquells gossos…
Ara bé, no crec que l’església sorgís com una entitat amb l’única intenció de controlar la humanitat, perquè al cap i a la fi, com bé dius, és coneguda com l’intermediari entre la població civil i Déu. Ara, què és Déu és un tema complicat, ja que –com jo ho veig- depèn molt de la concepció interior de cadascú.
La creació dels Déus no és quelcom del tot difícil d’imaginar, però, mirant-ho com aquell que davant la impotència, la por que fa la ignorància, necessita crear una entitat que no demani explicacions, la qual sigui motiu i causa irrefutable de tot. Ara bé, aquest “Déu” no té perquè ser igual per a tots i tothom, i tampoc té perquè ser una figura amenaçant com sembla que siguin avui en dia molts Déus castigadors… per tal que Déu sigui un, i només un, que dicti unes normes, i només unes, es necessita una institució: l’Església.
També és veritat que l’Església serveix per donar consol en nom de Déu, perquè gent que ha perdut l’esperança la pugui recobrar creient en quelcom que sembla quasi etern, que porta funcionant fa milers d’anys. També permet que la gent s’exculpi, es tregui càrregues enormes de sobre, càrregues que potser no el deixarien viure si no fos d’altra manera…
Potser aquests són alguns motius de l’èxit de l’Església… qui sap. Cal dir però, que en molts casos es pot trobar gent que digui que ells també es plantegen les idees de la religió catòlica (per seguir amb l’exemple proposat) i que és llavors, un cop se les han plantejat i analitzat que decideixen ser creients, llavors l’existència d’esglésies no seria una mostra de llibertat negativa també? Perquè al cap i a la fi no els obliguen a creure però tampoc els hi ho prohibeixen, no?
Sé que el teu exemple anava més encaminat a denunciar el paper de l’església com a gran coartadora de llibertat, tot i que avui en dia i -com a mínim en el nostre Estat i els voltants- potser no és tan preocupant com afecta a la llibertat negativa -que està més o menys regulat, i un pèl més limitada la seva influència… que no exterminada- sinó com afecta a la positiva, al lliure albir… al cap i a la fi, és precisament aquí on l’església li interessa inserir, és precisament que la gent no es puguin plantejar alternatives, i que senzillament cregui sense prèvia elecció el que ha buscat durant tan de temps, perquè coincidirà amb mi que una institució com la descrita per aquí, la seva màxima realització, la victòria definitiva no seria aconseguir aniquilar la llibertat positiva?
Bé, m’acomiado que ja m’estic excedint, és interessant i complicat tot plegat… perquè no hem parlat de les creences de cadascú, que són igual de respectables com la posició que es manté en contra de l’existència de Déu (com a origen, com a creació, com a ment omnipotent…) suposo que el problema torna a ser els intermediaris, i el saber trobar un equilibri de respecte i entendre, que la religió no hauria de tenia afeccions més enllà que les íntimes i personals…
Salut i llibertat!
m.
Estimada m.,
Tot un plaer rebre comentaris del nivell i extensió com els teus, la gran màgia dels blogs no és simplement reflexionar en veu alta, sinó que crear diàleg i conversa posterior on realment s’enriqueixi el contingut per diferents vies..
Bé, suposo que en tot el post he pres l’Esglèsia com una insitució amb el simple objectiu de transmetre la paraula de Déu, que bàsicament és el que se’ns explica, una institució “pont”, gent amb intenció de deixar la vida per Déu, per allò que creuen, que senten.. És molt probable que per entendre el funcionament i les intencions de l’institució haguem d’anar més enllà, haguem de fer aquest exercici que fa vosté de separar per una banda la institució per l’altre Déu..però crec que la crítica hauria d’anar dirigida exactament en aquest punt, en aquesta intenció d’anar més enllà..no, no s’hauria de permetre que la gent veiés l’Esglèsia com alguna cosa separada de Déu..bàsicament perquè seria entendre que la connexió amb Déu és un element més..i crec que hauria de ser l’eix bàsic i inamomible…no soc creient, però sembla lògic no? Simplement vull creure que l’esglèsia és un intermediari, i per tant no vol res més que crear connexió, no vol ni uniformitzar, ni moralitzar..això és el que vull creure, tot i que soc més que conscient que és del tot al contrari.
Sobre el tema de la llibertat, un tema realment interessant…soc d’aquells optimistes amb el pensament humà que creu que la llibertat positiva és incoartable en la mesura en que la educació del pensament del ciutadà és prou alta..és a dir, que si tenim clars certs principis, no ens poden obligar a pensar com ells volen..Estic totalment d’acord en tu en el sentit que l’esglèsia té per objectiu coartar-la, volen prohibir-nos pensar, la causa i motiu diví és simplement la negació de la raó, del pensament..ells ho volen, però jo confio en que l’home ben educat a l’hora de pensar serà complicat de coartar.. Per altra banda, sobre la llibertat negativa, possiblement durant els últims temps el nivell de pressió per part de l’esglèsia hagi baixat..però crec que simplement no hauria ni d’existir..no estic en contra de la llibertat d’expressió, i ells poden dir el que vulguin de qui vulguin..però no poden marcar normes dins la moral social (i, ens entenem, la moral social està marcada en part de l’esglèsia..) on hi tenen cap incidència..
Per últim, deixar clar que en cap moment estic en contra els creients, la llibertat de creença és una altra d’aquelles que crec que també hem de defensar fins al final, la meva crítica va dirigida a l’institució no a la persona..
Salut i Llibertat, sempre Llibertat!
a.
…sembla que efectivament el curs es va acabant. Escric aquest primer comentari (perquè ja veig que no serà l’últim sobre el tema) abans de llegir el de la Ciutadana Mireia (perquè em sembla que reclama una estona de meditació). D’entrada només un parell o tres de coses:
-la primera fa referència a la necessitat epistemològica de distingir diferents esferes: una cosa és l’espiritualitat, o el més enllà de la matèria pura i dura, o el més enllà de la “physis”… i una altra, de molt diferent, la religió. Hem de començar (evidentment és una posició, una perspectiva possible) a diferenciar espiritualitat (i fins i tot, transcendència) de religió.
-la segona és que, també podríem diferenciar religió (o religiositat) d’Església… L’Església, sigui la catòlica -model indiscutible-, sigui la de qualsevol altra variant del cristianisme (n’hi ha desenes per triar!), sigui qualsevol altra forma organitzativa de les diverses creences (judaisme, islam,…), no és sovint res més que una INSTITUCIÓ, una institució social, cultural, etc. -i sempre creada pels homes-, i com tota INSTITUCIÓ, el que en definitiva és l’església, és PODER… una institució és una mecanisme de poder, una estructura de poder, una maquinària de perpetuació i supervivència d’un determinat estat de coses (en termes darwinians, tota institució cerca, sobretot, la seva supervivència… encara que això tingui un preu terrible -i estem del tot acostumats a aquests preus!-)…
-i tercera: el drama (tant a nivell ontològic, com epistemològic, com antropològic, com polític, com ètic…) és la noció no de déu-déus (amb minúscula), sinó de DÉU, amb majúscula… el drama dels drames de la nostra existència, de la nostra cultura, i allò que amenaça la nostra llibertat, és la noció de MONOTEISME… de Déu-Únic… (continuarà, no?)
Apreciat Tirèsies, si a aquestes alçades del segle XXI encara cal desllindar les eferes d’espiritualitat i de religió, vol dir que no hem avançat massa. No?
Només un pregunta i un aclariment. Diu que l’Església -diu que hauria de desaparèixer- no pot marcar normes. Suposo que les normes tampoc poden ser marcades per partits ni institucions, oi?Evidentment me’n guardaré prou de contradir a gent que afirma, pontifica, diria jo, que el culpable de tot és Déu.Escolti, això serà per vostès, és una senzilla opinió. La cita no és correcta, no el culpo perque sempre s’ha manipulat en aquest sentit, el Quixot va dir con la iglesia hemos dado, ja que buscant el palau de Dulcinea va anar a parar a la torre de l’església. Ah, el que esparvera és això de la llibertat amb majúscula.
John Stuart Mill, parlant del seu pare, en la seva obra “Autobiografia” diu:
“Su aversión a la religión, en el sentido usualmente atribuido al término, era de la misma índole que la de Lucrecio; la miraba con el sentimiento debido, no a un mero engaño intelectual, sino a un gran mal moral. La consideraba como el mayor enemigo de la moralidad: en primer lugar, perque erigía excelencias ficticias -creencia en credo, sentimientos devotos, ceremonias, ajenos al bien de la especie humana-, y aceptadas en sustitución de las genuinas virtudes. Pero sobre todo por enviciar radicalmente la norma moral, haciéndola consistir en realizar la voluntad de un ser sobre el que prodiga la mayor adulación; pero al que en puridad de verdad pinta como eminentemente odioso.”
…i alguns aclariments conceptuals:
-les normes, en els darrers milers d’anys, les han marcat, les marquen, i les continuaran marcant ÚNICAMENT I EXCLUSIVA els homes;
-…Déu no diu ningú que sigui culpable de res… els responsables del bé i del mal del món són els homes, i a veure si ens comencem a fer una mica grans i assolim -com plantejava Kant a “Què és la Il·lustració” (1784)- la majoria d’edat…
(els invents de la raó humana, de la fantasia humana, de la imaginació humana, de la por humana… no poden ser culpables directament de res)…
-…i pel que fa referència a les majúscules i a les minúscules, els qui s’han dedicat a remenar aquestes especialitats són, fonamentalment, aquells que van voler substituir el politeisme grec o egipci dels diversos déus, pel malaltís monoteisme jueu-cristià-musulmà del Déu únic (aquest sí que sempre l’heu escrit els fanàtics del no-res en majúscula)… i en qualsevol cas, el que alguns plantegen és la República de la Llibertat Possible, o si ho preferiu, la república de la llibertat possible…
…i mireu de ser feliços, que amb tanta culpa i tan pecat no teniu temps de viure i això sí que és un llàstima…
Salut i llibertat!
Esparvera la Llibertat en majúscula? I quina diferencia li troba amb la minúscula? Llibertat, llibertat..no és sempre el mateix? No ens estem referint tots al mateix..també és un senyal de l’infern? La escric en majúscula perquè la crec important, bàsica, necesaria, igual que vosté escriu déu amb majúscula perquè també el creu important (cal destacar que vosté creu cegament en déu..i jo no crec cegament en la llibertat, que ja me’l conec..). I sí, em reitero, és trivial el fet de la majúscula o minúscula més enllà del sentit que li volguem donar nosaltres, l’escric en majúscules per a donar-hi importància, això li esparvera? Doncs el que espanta és el fet de que això li esparveri..què li troba de dolent en enfatitzar idees? I, em pregunto, què troba de dolent a la Llibertat?
I sobre normes, em sembla que l’amic Tierèsies ho ha dit gairabé tot però hi donaré el meu punt de vista..jo entenc que, com han dit, som els humans que ens posem les normes a nosaltres mateixos. Normes positives per a la supervivència, normes necesaries, normes incesaries, absurdes, bàsiques..però al cap i a la fi són els homes qui acaben dictant-les..per aquest fet, crec que l’única institució que ens respresenta a tots, és a dir, on tots hi som, és l’estat..ras i curt, tothom és ciutadà del seu país, del seu estat, del món..vulguem o no. I per tant, si els homes han de posar-hi normes, la millor manera és fer-ho a partir d’institucions on hi “estiguem” (no se’m prengui al peu de la lletra altra vegada..) tots, i no institucions secudàries on només hi predica part de la ciutadania..No em sembla un argument molt complicat d’entendre, tot i que vosté em sortirà amb partits polítics, progres, mamons i marxistes..però no estic parlant d’això, parlo de un organisme que centralitza aquelles normes que posen els homes..res més que això.
I per últim, una simple pregunta: jo soc ateu, com pot vosté pensar que jo culpabilitzo a déu de tot? Som nosaltres, els homes, els culpables..intenti sortir-se de la seva perspectiva abans de parlar..perquè podem arribar a entendre que vosté és víctima d’una projecció freudiana en tota regla..
Crec que se m’hauria d’haver entès . Quan jo dic que vosaltres afirmeu que Déu és el culpable, crec obvi que vull dir que dieu que la religió i la creença en Déu és el culpable dels mals de la societat. En quant a la majúscula aquí sí que podeu teniu bona part de raó, veus, tot i que potser fou una qüestio literària semàntica per diferenciar dels deus pagans.Tirèsies, no dieu sempre que amb una sensació de culpa el pecat és millor?:) Com podeu dir que la sensació de culpa és absurda? Mare de Déu Senyor, amb perdó, com pot anar bé el món?En quant Mill, el que critica és la religió superficial, jo també. Arà bé, ja no s’explica prou bé quan diu “enviciar radicalmente la norma moral”. Em sembla que els que prediquen el vici no som pas nosaltres.Ateos feliços i creients torturats, no és simplista? És curiós, sempre s’ha presentat l’imbècil com a feliç.En definitiva, heu llegit molta filosofia però em sembla que del món cristià, del dia a dia, no en sabeu pas gaire. Més que res perque us la bufa.O no. Ah, i Biba la Libertá. O Bisca la llivertat!
Add A Comment